Unes reflexions després de sis mesos del referèndum

Passats sis mesos del referèndum de l’1-0 i en mig del panorama per intentar formar govern a la Generalitat de Catalunya, voldria traslladar algunes reflexions sobre el moment que ens trobem

 
El referèndum de l’1 d’octubre, tot i que el 90,18% del vots van ser favorables a que Catalunya sigui un estat independent, segons els Observadors internacionals que es van convidar, el referèndum no va poder complir (degut a la repressió de l’estat espanyol) els estàndards internacionals. El mateix dia 1 d’octubre, el Govern de Catalunya tenia dues opcions, convocar eleccions el mateix dia 1-O donat que no s’havien pogut donar les garanties necessàries, o bé donar el resultat per bo, i per tant automàticament iniciar l’aplicació de la Llei de la Transició. Si el referèndum no va poder complir els estàndards internacionals i es sabia que no hi hauria reconeixement d’altres Estats, Per què es va voler fer la declaració?



Penso que el Govern de Catalunya tenia molt clar que no podria aplicar la Llei de Transició i es va esperar l’aplicació del 155 i la suspensió de l’autogovern per entrar en una fase del procés amb l’objectiu doble de:

  • Intern: Augmentar la ciutadania convençuda que l’objectiu és la independència 
  • Extern: Projecció internacional del procés independentista



Des de l’exili del President Puigdemont i dels consellers, ha servit per augmentar la projecció del cas català arreu, el fet de reactivar-se les Eurordres ha tornat a centrar el cas amb el President Puigdemont, i penso que és lògic dins l’estratègia que estem arrossegant des de l’1-O de maximitzar els costos que es van i s’estan assumint, i pressionar per defensar que el candidat a la President de la Generalitat segueix sent el President Puigdemont.



Tot i això, hem de ser conscients, que les passades eleccions no es va treure de majoria de vots independentistes, i fins que no sigui així, posar en marxa la república iniciant la Llei de Transició és inaplicable, i penso que d’una vegada s’hauria de dir clar.



Si es revisen les dades estadístiques que elabora la Generalitat des de fa anys, tal i com vaig avançar a principis del desembre, era molt difícil que els partits independentistes obtinguessin una majoria de vots a les eleccions del passat 21 de desembre. Per tant, de què estem parlant? Si encara no som capaços de tenir una majoria en vots al Parlament, ja que és la única manera de moment, de conèixer la voluntat de tots els catalans,  com pensem aplicar la república amb una confrontació total amb l’Estat espanyol?



Entre l’1-O i el 21-D (tres mesos de despropòsits constants del Govern Espanyol inclòs la repressió brutal policial de l’1 d’octubre) l’augment de vot independentista va ser pràcticament nul, i em temo que durant els últims tres mesos (des del 21-D fins avui) la cosa ha canviat poc.



Les conseqüències judicials de l’1-O serviran per situar Catalunya a l’agenda de molts països europeus, però tinc molts dubtes que això permeti augmentar els vots a partits independentistes. Falta recuperar i actualitzar els arguments polítics a favor de la independència basats en la prosperitat econòmica i política de Catalunya i el futur negre que ens espera si ens quedem a l'Estat Espanyol.



Em sembla raonable, que per tal de maximitzar els costos del referèndum de l’1-O els partits i entitats independentistes estiguin tibant la corda per situar el cas català al centre del debat a la Unió Europea, però hem de tenir clar, que encara no tenim la majoria dels vots independentistes, i per tant falta eixamplar els ciutadans partidaris de la independència. És necessari que es transmeti un full de ruta clar amb l’objectiu de formar govern estable, donar suport a tots els implicats en el procés judicial de l’1-O, i actualitzar l’argumentari polític a favor de la independència.

El nivel de riesgo país ecuatoriano


En las últimas semanas me ha llamado la atención el hecho de que, en diversos medios de comunicación de Ecuador, ya sea los propios ministros del Gobierno o bien los periodistas, se hace un seguimiento, prácticamente diario, del indicador de “riesgo país”, vinculando su variación a las políticas implementadas en la presidencia de Lenin Moreno. Por lo anterior, he querido plasmar algunas ideas al respecto.



Para ponernos en contexto, es necesario explicar que el indicador de “riesgo país”, EMBI (Emerging Markets Bonds Index), que elabora JP Morgan, sirve de referente para calcular la tasa de interés que debe pagar cada Estado si accede a financiamiento externo y, en general, perfila el riesgo que se estima en el exterior sobre el comportamiento de un determinado país. Así, a cuantos más puntos tiene el índice de un país, mayor es la percepción de riesgo y, en consecuencia, más alta la tasa de interés.



A partir de inicios del 2016 el indicador de riesgo de Ecuador ha ido bajando paulatinamente, desde los más de 1.300 puntos hasta los 494, con que ha cerrado a febrero de este año. De esta forma, en una entrevista realizada el pasado 29 de diciembre de 2017, publicada por Diario El Telégrafo, el exministro de Economía y Finanzas del actual régimen, Carlos de la Torre, se refirió a la mejora del indicador de riesgo país que ha sucedido como consecuencia de la favorable percepción que se tiene a nivel internacional de la economía ecuatoriana con el Gobierno actual, en contraste con el  anterior de Correa.



Entre mediados del 2014 e inicios del 2016, el precio del petróleo bajó de $ 100 a  $ 30  por barril. A partir de mediados del 2016 el precio del barril ha ido subiendo ligeramente, hasta situarse, a cierre de febrero de 2018, a más de $ 63. Como se puede apreciar en el siguiente gráfico, comparando la relación entre el petróleo y el índice de riesgo país, la percepción del riesgo país de Ecuador está totalmente relacionada con el precio del crudo. 





En la misma línea, en el siguiente grafico se puede apreciar cómo en los dos últimos años, el coeficiente de correlación entre el precio del petróleo y el nivel de riesgo país de Ecuador es coincidente (0,93 sobre 1). La disminución del riesgo país empezó en marzo del 2016, cuando aún gobernaba Rafael Correa, y el precio del petróleo iniciaba la recuperación. Así, la tendencia a la baja del riesgo país de Ecuador ha ido descendiendo durante el último año de mandato del presidente Correa y también durante el primer año del gobierno de Lenin Moreno. 


 

Que el Gobierno de Lenin Moreno se adjudique la bajada del nivel de riesgo país cuando esto es debido al incremento del precio del petróleo es adjudicarse medallas en el ámbito económico que aún no se han ganado.