Independència “Low cost” 23/10/2017

Entrada publicada com a nota al Facebbok el dia 23/10/2017


El discurs que s’està estenent entre els unionistes aquests darrers dies, és que la independència de Catalunya no és “low cost”, és a dir que comportaria per Catalunya una delicada situació econòmica. Per aquest motiu crec que cal exposar alguns punts.

El primer és que si s’anuncien les possibles pèrdues econòmiques d’una Catalunya independent, és que s’està reconeixent que Catalunya pot ser independent, aquest punt crec que és clau perquè fins a data d’avui el Govern Espanyol ha renunciat a declarar que això és possible. Per una banda no es pot negar la possibilitat que Catalunya sigui independent, i alhora parlar d’unes conseqüències per aquest fet.

Segon, si el Govern Espanyol reconeix que Catalunya pot ser independent, caldria que detallés quin és el seu posicionament respecte el procés de transició. El Govern Català ha deixat molt clar que aquest procés passa per, a partir de l’endemà de la declaració, mantenir vigents totes les lleis espanyoles i negociar amb l’Estat la sortida pactada del procés. Si això succeís la independència sense cap cost per ambdues parts és possible.

Tercer, si el Govern Espanyol, no reconegués que Catalunya sigui independent i/o es negui a negociar i a pactar el procés de transició, és evident que això té un possible cost econòmic per a Catalunya i per Espanya. Aquests dies diferents entitats vinculades a l’unionisme treuen informes i dades on avancen que una Catalunya independent perdria part important del PIB, per tant, tot i que no surt als informes, automàticament estan reconeixent que Espanya perdria com a mínim el 20% del PIB (percentatge de l’economia catalana respecte la de l’estat espanyol).

A més, aquests informes no expliquen si Catalunya és independent i el Govern Espanyol es nega a negociar i a dificultar el procés de transició (bloqueig d’entrada de Catalunya a la UE, incentiu al boicot de productes catalans, etc.) com pensa afrontar el Govern Espanyol el pagament del deute públic, que passaria del 100% al 125% del PIB, a més tenint en compte que l’article 135 de la Constitució Espanyola (modificat per la porta del darrere l’any 2011) concreta que l’import màxim permès de deute públic és del 60% i l’acord amb la UE és que arribi aquest nivell l’any 2020.

Per aquest motiu no ens hauria d’estranyar que la UE, que és el propietari de la meitat del deute espanyol, i l’altre meitat dels bancs que operen a espanya (inclosos la Caixa i el Sabadell) els preocupin més cobrar el que els hi deu el Govern d’Espanya i no la independència de Catalunya.